OPINIÓ | Una de les funcions clares d’aquell que té certes responsabilitats és prendre decisions. És una tasca que no és automàtica, de fet, una de les principals simplificacions o errades que fan aquells que decideixen és pretendre rodejar-se de tot un seguit d’eines automàtiques que els donin seguretat i que, fins i tot, alguns poden pretendre que decideixin per ell.
OPINIÓ | Una de les funcions clares d’aquell que té certes responsabilitats és prendre decisions. És una tasca que no és automàtica, de fet, una de les principals simplificacions o errades que fan aquells que decideixen és pretendre rodejar-se de tot un seguit d’eines automàtiques que els donin seguretat i que, fins i tot, alguns poden pretendre que decideixin per ell.
Potser no se n’adonen, però al final redueixen la funció directiva a la cerca d’eines, i a la comparació de les solucions que aquestes ofereixen, per acabar triant en cada cas aquella que dóna més explicacions sense necessitat de mullar-se massa.
Qui no ha conegut algun responsable que justifica les seves decisions en base a un càlcul fet per una eina ben moderna i pretesament òptima (com ara justificar no pujar el sou, perquè un seguit d’indicadors no han donat el resultat esperat, quan seria molt més adequat donar raons per les quals el sou no es pot pujar, entrant en un possible intercanvi d’opinions amb la persona afectada).
Però encara hi ha un altre aspecte d’aquest seguit de tecnificacions en la funció de dirigir, i és que ajuden a potenciar una actitud molt poc adequada. Fomenten l’optimització tècnica entre opcions merament teòriques i altres alternatives realistes, i realitzables, i és clar, la més òptima acaba sent una simplificació teòrica. Essent aquesta opció guanyadora la que ens aporta el miratge d’allunyar el problema de la manera més ràpida.
Però en fer això, l’opció escollida acaba creant més problemes dels que soluciona; i en ocasions això no es detecta fins al cap d’un temps, quan s’observa que aquesta solució no incorporava entendre el problema real, sinó “eliminar” pretesament el problema, sense tenir en compte què passa amb la resta de coses que sí que funcionaven, un cop la solució triada s’ha implementat.
De fet, quan ens volem allunyar el problema ens acabem enfocant en allò que no funciona i pensem que un cop implementada la solució, allò que no funcionava s’arreglarà, i la resta de coses que ja funcionaven quedaran inalterades.
Però la realitat indica que a les empreses, quan es pren una decisió per poder millorar allò que no va bé, és bàsic preveure, amb la màxima aproximació a la realitat possible, què passarà amb allò que ja ens agrada i funciona.
Decidir implica triar entre alternatives realistes, i també realitzables; no consisteix en optimitzar entre diverses opcions teòriques. A les escoles on es dóna formació als directius, es focalitza molt a donar eines per assistir a la tasca directiva, però és molt més important emfatitzar l’entrenament de la reflexió del directiu; fent que aquest entengui les implicacions de cada solució, mirant de predir què pot passar en cadascuna de les opcions.
Per exemple, en el cas d’un treballador que no acaba de funcionar, la solució més simple, després d’un cert termini de prova, seria acomiadar-lo. Però, tot el temps que s’ha invertit en formar-lo, compta, i també s’han de contemplar altres opcions, com poder-lo reubicar i donar-li alguna altra feina.
Potser sí que hi ha casos que la millor opció sigui l’acomiadament, però en molts d’altres, la solució d’acomiadar es basa en una simplificació, en pensar que fent fora aquella persona quedarà el problema resolt, quan en realitat, quan algú no s’adapta a l’empresa el diagnòstic sol ser més complex. I si no diagnostiquem bé les causes, podem errar i pensar que pel fet que aquella persona marxi, el problema quedarà resolt. Però llavors, sol passar que descobrim que aquella persona tenia qualitats i que potser eren més necessàries del què estem disposats a reconèixer; qualitats que donàvem per segures, però que la nova persona que hem contractat potser no té immediatament.
I aquest és només un exemple que mostra que decidir és triar entre opcions realistes, preveient de manera conscient què pot passar en cada cas, i no triant entre una opció real i la millor opció teòrica, que normalment és dolenta, perquè no existeix.
—
Natàlia Cugueró, sòcia de Get a Partner
Article publicat al Diari de Terrassa de 27 de juny de 2015
Aquest article és la continuació de: "Per què necessitem directius? (I)".
